Blogging tips

Etiquetes

Traducir / Translate

divendres, 30 de gener de 2015

SLOW LIFE

Fa un parell de dies que he tingut un dels nens malalt a casa i m’ha donat temps a repassar tots els blogs que tinc pendents de llegir del Bloglovin (i encara me’n queden 200 i pico...).

He comprovat que aquesta última setmana la tendència, a part dels que es dediquen a Sant Valentí, ha estat parlar de les Superwomans o de les Supermamis. I a mi em fa gràcia perquè és un tema que cada any per aquestes dates surt.


Ja han passat les festes i la gresca, hi ha fred de veritat, grips, i no podem sortir de casa tant com voldríem. Total que el nostre cos i la nostra ment se’n ressenteix. Llavors és quan es comencem a plantejar si fem massa coses, si val la pena tot el que fem, etc. Etc.

Crec que el problema radica realment en que no ens creiem el que estem dient. Ho volem tot i no som capaços de renunciar a res. Volem tenir una bona feina on sentir-nos realitzats, amb un bon sou i un immillorable horari. Aquí ja falla alguna cosa, avui en dia aquests tres elements no són compatibles (qui els tingui que es doni per premiat). A tot això li sumem que volem fills, 1, 2 ó 3, evidentment l’immillorable horari de les feines ha de ser compatible amb l’horari dels nostres fills. Però a més a més els nens han de tenir un botó de desconnexió que ens permetin apagar-los quan a nosaltres ens interessi, ja sigui per anar al gimnàs, fer manualitats o anar a sopar amb la parella o els amics. I què dir de la parella?, doncs també, que molesti lo just. Interessa tenir-la, sempre és una ajuda, però clar, el cap de setmana que ell se’n vagi amb bici, o a caçar o al bar, mentre jo me’n vaig de botigues, o amb les amigues o a un spa. Ens trobem al vespre, anem a sopar i després lo que “se tercie”.
No senyors la cosa no va així, no hi ha superwomans o supermamis simplements és que som massoques i ens agrada fer el ploraner. És una simple qüestió de triatge, però real, no només els quinze dies o el mes on estem mes pillats. És una qüestió de decidir què és el més convenient per a la nostra supervivència i de renunciar a unes quantes coses. Jo fa molts anys que vaig prendre aquesta decisió, vaig renunciar a un munt de coses, a tenir la família i els amics al costat, a una ciutat amb un munt d’oportunitats,  a viatjar, a comprar-me qualsevol caprici que em passi pel cap i a moltes altres coses.I puc dir amb tota honestedat que no em penedeixo.

I amb això no vol dir que tot sigui de color de rosa i que visqui en un núvol, ni molt menys, tinc els meus alt i baixos com tothom. De vegades m’entren ganes de tornar a la meva vida passada i moltes vegades em queixo del poc temps que tinc per fer qualsevol cosa. Però em queixo amb la boca petita, si realment em paro a pensar, tinc tot allò que en el seu moment vaig voler, una casa amb jardí i xemeneia, dos fills, un horari que em permetés portar i recollir els meus fills de l’escola i estar tota la tarda amb ells o quedar-me a casa quan estan malalts. Uns caps de setmana sense més obligació que decidir què volem fer (perquè encara que cada cap de setmana estem pillats pels partits de cadascun, és una decisió que hem pres nosaltres). Tinc temps per fer manualitats, no tot el que voldria, és clar, però en tinc. Tinc temps per tenir un bloc, no el puc actualitzar cada dia, i molt menys programar el que escriuré, però no em treu la son, el tinc, hi escric i a més ja sou més els que em llegiu.

un diumenge qualsevol

De veritat, formar part de l’slow life no és difícil. Tot és proposar-s,ho. I si no volem canviar la nostra vida simplement assumim el que tenim, penedir-nos i no fer canvis no serveix de res.

Però ànims, aviat tornarà la primavera i veurem la vida de color de rosa.


dilluns, 26 de gener de 2015

SI MAHOMA NO VA A LA POSTAL, LA POSTAL VA A MAHOMA

Avui us porto una postal que vaig fer a començaments d'any i que li vaig enviar al meu cosí pianista pel seu aniversari. La postal en qüestió encara no ha arribat al seu destinatari, deu haver passat pel Triangle de les Bermudes i ha desaparegut.

Però bé, ja que el destinatari no l'ha pogut veure en "vivo y en directo", la penjo aquí per a que la tingui virtual.

La idea la sorgir en quant la vaig veure aquí. Què millor que fer-li una postal piano al teu cosí músic? i la vaig haver de fer.








Espero que li agradi, encara que només sigui a la distància.
Feliz cumpleaños Ricardo.


dijous, 22 de gener de 2015

EL DETALL DELS REIS

Avui torno a atacar amb les coses del Nadal. Per Reis a mi m'agrada embolicar tots els regals iguals i posar-hi algun detallet. L'any passat vaig fer aquestes etiquetes amb un Rei per posar el nom del destinatari de cada regal:



Aquest any navegant pel Pinterest vaig veure uns arbres de Nadal que em van cridar l'atenció i vaig trobar genials per posar als regals del reis i els vaig fer

Arbres fets amb filferro

Em venia de gust tornar als colors típics del Nadal, el vermell i el verd, així que vaig decidir combinar aquests dos colors en tots els regals i penjar-hi un arbre.

Ja veieu que és de lo més senzill del món, estan fets amb filferro i a cada volta li vaig col·locar una bola. 


Posats sobre el regal quedaven d'allò més vistosos.


Per altra banda, un dels regals era un bono d'unes entrades per anar al teatre. Però no quedava xulo només donar el paper, així que li vaig fer una funda a joc amb tots els regals.

Porta-entrades
Evidentment havia de ser vermella i verda, Per sobre hi vaig tirar un spray (no recordo el nom) per fer-la brillar. A les estrelles també els hi vaig posar i a més els hi vaig posar Glossy Accents per fer-les ressaltar.


A la part de sota, vaig fer una greca amb embossing calent, la intenció era que quedés blanc com les estrelles, però la pols va resultar ser incolora, així que ho vaig entintar una mica per a fer-ho destacar.


Per dins molt senzill, una línia de punts i una mica de washi tape. Clean and simply com m'agrada a mi.









dilluns, 19 de gener de 2015

EXPLICACIÓ ENTRADA PER ETIQUETES

Diumenge us devíeu sorprendre per l'entrada que vaig fer. Una gràfica amb totes les entrades que tinc pel bloc endreçades per les seves etiquetes.

Doncs l'explicació és molt fàcil, no la vaig fer jo, jeje. Eren uns deures del meu fill. Si, avui dia a la classe d'informàtica es fan un bloc, hi afegeixen imatges, comptadors, codis QR, tenen Drive.

I l'última és que havien de fer un gràfic amb Excel i portar-lo al bloc. I la cosa va costar una mica. La cosa no va ser tant fàcil com semblava. Fer el gràfic no va ser un problema, el va fer ràpid. La complicació va venir a l'hora de penjar el gràfic al bloc, perquè quan l'explicació te la fan amb una versió d'Excel diferent a la que tu tens a casa, les coses no surten tal i com te les havies plantejat.

Llavors és quan ve la inestimable petició d'ajuda als pares, que diuen això t'ho soluciono jo amb un moment i et passes mig dissabte buscant-ho i no ho aconsegueixes. I finalment diumenge , com ets més caparruda que ningú, trobes la solució (que no vol dir que sigui la correcta). Ho proves i veus que funciona.

Li ho ensenyes i li ho expliques. Ell ho va fent, mentre tu li dius com ho ha de fer. No surt bé a la primera, ho tornem a intentar. I finalment la gràfica penja del seu bloc. Tots contents, fins que sents un "total m'ho has fet tu, jo no sé fer-ho". Què??? (m'indigno), cap problema (penso), "ara per demostrar-te que si ho saps fer tu sol, em penjaràs al meu bloc una gràfica de les meves entrades per etiquetes".

aquí teniu el resultat. Crec que se'n va sortir molt bé.





dilluns, 12 de gener de 2015

CURS D'ENQUADERNACIÓ

Faig un incís a les entrades nadalenques que us vaig ensenyant últimament (sort que fins el 2 de febrer no s'ha de treure la decoració nadalenca) i us explico sobre el curs que vaig fer dissabte.

Ja us he parlat alguna vegada de la Montse. És una noia a la que tenia moltes ganes de conèixer. Així que quan vaig saber que a la Papereria Enxaneta de Vilanova ella donaria un Taller d'enquadernació amb cosit vist, no vaig dubtar ni un moment que el volia fer. Matava dos ocells d'un tret, la coneixeria a ella, que, com he dit, en tenia moltes ganes, i a més faria un taller que feia molt de temps que hi anava al darrere.

Això de l'enquadernació em crida molt l'atenció. Em va anar de pèls de no poder-hi anar, perquè com no sabia si el meu home treballaria dissabte no vaig poder apuntar-me fins a l'últim moment, i per sort, em vaig fer amb l'última plaça que quedava. I la veritat és que la vaig aprofitar al màxim.

Va ser un dia rodó, tant pel taller com per la companyia. El taller el vaig aprofitar al màxim, la Montse ens va explicar pas per pas com fer una llibreta des de zero,

D'això:

Fulls de paper en blanc
vam arribar a això:

Llibreta feta. Falta decorar
A part d'ensenyar-nos, ens va fer un tutorial completament detallat i molt ben explicat. Ja se sap que en els tallers es va fent però no es presta massa atenció a les explicacions, així que amb un tutorial escrit, és perfecte.

A banda d'aprendre un munt, vaig riure una barbaritat. Hi va haver tant bon "feeling" entre les companyes, i això que no ens coneixíem de res, que de tot fèiem broma. La pobre Montse va parar boja amb nosaltres. Però les que més van al·lucinar van ser un parell d'adolescents que també van venir al curs (devien pensar "i aquestes són les que ens han de donar exemple"). No us amoïneu, quan arribareu a la nostra edat estareu tant boges com nosaltres. 

Quan es va acabar el taller, la Montse va tenir el detallàs de convidar-nos a dinar a la Charo, a la Rosa i a mi. Que juntament amb la Pilar (amiga de la Montse, que tenia convidada a casa) vam tenir un dinar d'allò més entretingut i amè. Vam seguir rient tant com ho vam fer al curs, ens vam contar anècdotes, ens vam poder conèixer un mica millor, i vam connectar d'una manera extraordinària.

De veritat i de tot cor, va ser un dissabte genial, emotiu, entretingut i molt enriquidor. Gràcies Montse per fer-ho possible. I gràcies a la resta de noies per haver creat aquest caliu tant bo. 

Us deixo unes fotos que li agafo del bloc de la Montse. 

Aquí el grup amb totes les llibretes xules


Vam treballar força.



divendres, 9 de gener de 2015

CORONA PER LA PORTA

Ja van quedant menys coses per ensenyar-vos de tot el que he fet pel Nadal. Aquest any ha estat productiu en quant a les manualitats d'aquestes festes. Em venia de gust treballar amb les mans.

Avui us ensenyo la corona de la porta. De tot el que he fet és del que estic més orgullosa. Per dos motius, un perquè quan veig l'original al Pinterest, hi veig reflectida la meva. I la segona és perquè he aconseguit fer-la tan ben feta, que un cop penjada a la porta, ni les glaçades ni el vent n'han fet caure ni un sol tros (cosa que d'altres vegades no aconseguia).

Aquí us mostro la meva.


La base de la corona està feta de les branques de la morera podada de casa (gràcies maridet meu per fer-me-la). Per fer la base de les flors de la ponsètia vaig agafar la ShapeCutter de Fiskars i la plantilla de flors que tinc i les vaig poder anar tallant totes.


Els pètals els vaig dibuixar a mà alçada per a que em coincidissin amb la mida de la meva flor. En vaig retallar 5 per cada flor. Per enganxar-les entre sí i a la base vaig fer servir silicona freda (per fi he trobat una pega que funciona perfectament, és aquesta)

Silicona freda que faig servir

Un cop retallades i muntades les flors, vaig enganxar-hi a sobre una perleta. Per fer les perles vermelles només em va caler pintar-les amb pintura d'ungles vermell. En un minut ja estaven eixutes.



Les fulles verdes són exactament iguals que els pètals de la flor.

I ja està, un cop posades totes les flors i les fulles sobre la corona, les vaig anar enganxant. Per finalitzar, vaig agafar una cinta vermella que tenia a casa i la vaig enrotllar. Per a que no em marxés amb el vent, li vaig fer un nus al començament i al final, i a més, en alguna volta la vaig enganxar amb cola per darrere.


Aquí la teniu, suportant la seva primera glaçada.


Espero que us hagi agradat.

dimecres, 7 de gener de 2015

DE REPÀS

Bones, com esteu? Com han anat les festes? Per aquí puc dir que molt i molt bé. De veritat que estic encantada de les vacances de Nadal d'aquest any.



Han estat unes vacances tranquil·les, plàcides, sense ensurts i molt familiars. Què més es pot demanar?

Per començar, és la primera vegada que hem coincidit el meu home i jo durant totes les vacances junts. Normalment, per qüestions logístiques amb els nens, ens partim els dies de vacances. Així sempre n'hi ha un dels dos que fa de cangur. Però aquest any, excepte tres dies que jo vaig treballar, vam fer vacances alhora, fins i tot abans que els nens comencessin les seves.

I això què vol dir? doncs que vam poder compartir tota la il·lusió (i la bogeria) de la preparació de les festes, tió, i altres esdeveniments els dos.

Per altra banda, ningú no s'ha posat malalt. Cap nen, ni fill ni nebot, ni avi ni àvia, ni tiet, pare o mare. Bé, si, mon pare va agafar un constipat fort, però ha estat al final de festes i no li ha impedit estar amb nosaltres a cap celebració. Ja és molt, perquè cada any, sempre o l'un o l'altre no podia celebrar o Cap d'Any, o Reis perquè estava al llit. O sigui que, prova superada.



En tercer lloc, aquest any ens hem pres les festes d'una manera molt relaxada. No hem volgut dedicar molts esforços a buscar entreteniment pels nens, que després tampoc no els entusiasma. Ens hem mogut els dies clau, hem anat a Barcelona a veure la família, hem dinat, rigut, jugat i divertit. Però no hem forçat anar al cinema si no ens venia de gust. Sempre que hem pogut hem estat a casa i si ens ha vingut de gust sortir, ho hem fet, si no ens hem quedat fantàsticament relaxats al sofà veient una pel·lícula. Que, per cert, ha estat l'any del cinema a casa.

Què més?, ah si!, ens hem organitzat amb els menjars. La veritat és que no som una família que organitzem les coses amb antelació, bàsicament anem tots "a salto de mata" que se'n diu en castellà, i anem organitzant-nos com podem. Però la veritat és que a mi això no em treu la son (bé, ni això ni la majoria de les coses). L'únic dia que sabíem on dinaríem i on soparíem era la Nit de Nadal i el 25 al migdia. Què faríem per Sant Esteve ho vam saber el mateix 24 i on dinaríem el dia 1 ho vam decidir el mateix dia 1. El raïm de les campanades el vam comprar el 31 a les dues del migdia. Què més dóna, la qüestió és fer festa i reunir-se els uns amb els altres. Ah! i el més bo, tant la Nit de Nadal com la Nit de Cap d'Any, cadascú va decidir el que volia menjar. Per primer any vam posar en pràctica el Sopar a la Carta, vam anar els quatre a comprar el menjar d'aquella nit i cada un va triar el seu plat. Així ni va sobrar ni va faltar menjar, i tant feia que fossin llagostins com ous ferrats.


I per últim Ses Majestats els Reis, que s'han portat d'allò més bé. I sobretot els meus estimats fills que són dos campions i no han protestat ni una sola vegada per qualsevol adversitat. El gran, perquè va ajudar als Reis a embolicar i decorar. A més, a la seva carta només demanava una cosa, que evidentment li van portar, amb la mala sort que estava trencada, però no va protestar ni una sola vegada. Tampoc no va funcionar un segon regal i tampoc no va protestar. I per últim va agraïr tot i cadascun de la resta de regals que li van venir tant si li agradaven com si no. El petit, que aquest any ha vist reduïda la seva llista de joguines de 10 (que li arrivaben anys enrere) a 2. I és que moltes joguines no significa forçosament jugar molt, significa amuntegar jocs en un racó sense jugar i la mare i el pare posar-se negres cada cop que veu els diners llençats amuntegant pols. Així que aquest any els Reis han portat moltes coses útils i que han sigut rebudes amb molta il·lusió i gratitud. I jo encantada.

I aquest ha estat el repàs d'unes festes encantadores que avui acaben. Ara ja tornem a la rutina, horaris normals, menjar sa i ordre general. Que també va bé.

Per cert, encara us he d'ensenyar un munt de coses d'aquest Nadal. A poc a poc us ho aniré ensenyant.