Fa un parell de dies que he tingut un dels nens malalt a
casa i m’ha donat temps a repassar tots els blogs que tinc pendents de llegir del
Bloglovin (i encara me’n queden 200 i pico...).
He comprovat que aquesta última setmana la tendència, a part
dels que es dediquen a Sant Valentí, ha estat parlar de les Superwomans o de
les Supermamis. I a mi em fa gràcia perquè és un tema que cada any per aquestes
dates surt.
Ja han passat les festes i la gresca, hi ha fred de veritat,
grips, i no podem sortir de casa tant com voldríem. Total que el nostre cos i
la nostra ment se’n ressenteix. Llavors és quan es comencem a plantejar si fem
massa coses, si val la pena tot el que fem, etc. Etc.
Crec que el problema radica realment en que no ens creiem el
que estem dient. Ho volem tot i no som capaços de renunciar a res. Volem tenir
una bona feina on sentir-nos realitzats, amb un bon sou i un immillorable
horari. Aquí ja falla alguna cosa, avui en dia aquests tres elements no són
compatibles (qui els tingui que es doni per premiat). A tot això li sumem que
volem fills, 1, 2 ó 3, evidentment l’immillorable horari de les feines ha de
ser compatible amb l’horari dels nostres fills. Però a més a més els nens han
de tenir un botó de desconnexió que ens permetin apagar-los quan a nosaltres
ens interessi, ja sigui per anar al gimnàs, fer manualitats o anar a sopar amb
la parella o els amics. I què dir de la parella?, doncs també, que molesti lo
just. Interessa tenir-la, sempre és una ajuda, però clar, el cap de setmana que
ell se’n vagi amb bici, o a caçar o al bar, mentre jo me’n vaig de botigues, o amb
les amigues o a un spa. Ens trobem al vespre, anem a sopar i després lo que “se
tercie”.
No senyors la cosa no va així, no hi ha superwomans o
supermamis simplements és que som massoques i ens agrada fer el ploraner. És
una simple qüestió de triatge, però real, no només els quinze dies o el mes on
estem mes pillats. És una qüestió de decidir què és el més convenient per a la
nostra supervivència i de renunciar a unes quantes coses. Jo fa molts anys que
vaig prendre aquesta decisió, vaig renunciar a un munt de coses, a tenir la
família i els amics al costat, a una ciutat amb un munt d’oportunitats, a viatjar, a comprar-me qualsevol caprici que
em passi pel cap i a moltes altres coses.I puc dir amb tota honestedat que no em penedeixo.
I amb això no vol dir que tot sigui de color de rosa i que
visqui en un núvol, ni molt menys, tinc els meus alt i baixos com tothom. De
vegades m’entren ganes de tornar a la meva vida passada i moltes vegades em
queixo del poc temps que tinc per fer qualsevol cosa. Però em queixo amb la
boca petita, si realment em paro a pensar, tinc tot allò que en el seu moment
vaig voler, una casa amb jardí i xemeneia, dos fills, un horari que em permetés
portar i recollir els meus fills de l’escola i estar tota la tarda amb ells o
quedar-me a casa quan estan malalts. Uns caps de setmana sense més obligació
que decidir què volem fer (perquè encara que cada cap de setmana estem pillats
pels partits de cadascun, és una decisió que hem pres nosaltres). Tinc temps
per fer manualitats, no tot el que voldria, és clar, però en tinc. Tinc temps
per tenir un bloc, no el puc actualitzar cada dia, i molt menys programar el
que escriuré, però no em treu la son, el tinc, hi escric i a més ja sou més els
que em llegiu.
 |
| un diumenge qualsevol |
De veritat, formar part de l’slow life no és difícil. Tot és
proposar-s,ho. I si no volem canviar la nostra vida simplement assumim el que
tenim, penedir-nos i no fer canvis no serveix de res.
Però ànims, aviat tornarà la primavera i veurem la vida de color de rosa.
