SUPERNENES

Aquest cap de setmana hem fet la nostra sortida anual de les supernenes (bé aquest any sembla que no serà només anual, yuju).

Quan em vaig presentar us vaig explicar que el nom de pètal provenia d’una de les moltes animalades que diem, les tres amigues que som, quan ens juntem. Ens vam autoanomenar les Supernenes, esbojarrades, felices, infantiloides, i molt divertides.

Bé doncs, aquest cap de setmana hem fet la primera sortida d’aquest any. Que ha tocat a Torredembarra, normalment anem aquí o a Barcelona, a casa d’una d’elles. Un any vam anar a Girona, ens ho vam passar genial.

I què fem en aquestes sortides? Doncs desconnectar del món real. El temps se’ns passa volant, és com si algú fes córrer les agulles del rellotge molt més ràpid del que pertoca. I només xerrem i xerrem i gaudim del moment i del lloc on estem sense cap mena de pressa i sense mirar el rellotge més que per dir “quina hora deu ser ja?, potser que dinem o sopem”. Portem les càmeres de fotos, però ni tan sols això traiem de la motxilla. 

Com som les supernenes?, doncs som tres noies completament diferents. La Bombolla és l’ànima de la festa, la moguda, que xerra pels descosits amb qui se li posi al costat. Li agrada arreglarse, amb l’edat cada dia està més jove i guapa (guarra fastigosa). Es la que cuina i la que aporta la frase de l’any (te lo envío por e-mail, vale?).

La Cactus és prudent, molt prudent, observadora, ens mira quan xerrem i de tant en tant posa el seu granet de sorra. Espera a que acabem de parlar per dir la seva. Veus que s’ho passa bé sense dir res. A estones necessita el seu espai vital, anar a caminar, llegir o prendre el sol. Es la que ens porta als llocs més bons que troba i rara és la vegada que no es troba algú conegut. Aquest any ens va portar a la pizzeria Al Capone del port de Torredembarra, us la recomano, tot molt bo i molt amables.

I la Pètal?, o sigui jo. Doncs jo soc “el abogado del diablo”, la controladora, la que sempre porta la contrària. La que s’ho passa pipa, però va mirant a dreta i esquerre no sigui que donem massa la nota. La que diu que hem d’anar a dinar i sopar.  La compradora compulsiva. La que sempre està cansada. I la que, de vegades, mentre elles van xerrant, desapareix al seu món paral·lel, pensant què estaran fent els seus homes, o què hauria de fer el dia següent quan arribi a casa. Però la que troba a faltar totes les bogeries que fem el cap de setmana, quan tornem a la realitat diària, a qui li encanta les no normes que tenim, el no haver res establert ni preparat. M’encanta que la Bombolla se’m posi a ballar Grease a sobre el llit abans d’anar a dormir. I que la Cactus m'ensenyi el dit del mig quan em poso controladora.

Doncs així som les tres cabres boges que ens vam conèixer a l'escola ara fa 35!! anys i que des de llavors anem juntes. 

Gràcies Supernenes, sou les millors del món.

I gràcies als nostres marits i l'Anna gran per quedar-vos un cap de setmana sols amb els nens (i no tant nen) per a que nosaltres ens ho passem bé.