DILLUNS DE LLIBRES - MONDRAGÓ: EL BAOBAB

Aquest és l'últim llibre que li van regalar per l'aniversari al gran. Jo no n'havia sentit a parlar mai, però arrel d'aquest llibre, he descobert que Mondragó és una sèrie de llibres de l'editorial Everest (Cadí en català) que ja van pel número 7. A part, tenen llibres d'activitats i fins i tot un llibre de jocs electrònic.

Jo no l'he llegit, però al Jordi (11 anys) li ha agradat força i això que és un llibre recomanat per uns 8 anys.

El Baobab, tracta d'uns nens que han de trobar unes llavors per poder recuperar els arbres parlants. Per trobar-les han d'anar a un laberint subterrani ple de trampes. Amb ells va Mondragó que és un drac que no vola i una mica sapastre, però que pel seu amic faria el que fos.

El llibre té 122 pàgines, escrites amb lletra gran. Té forces il·lustracions combinades tant en blanc i negre com color.

A mi em recorda força a la sèrie que fan de Jinetes y los dragones de Mema.

Ara anirem buscant la resta de la sèrie per seguir llegint.

Mondragó. El baobab.

CUÁNTA VERITAT PERÒ CUÁNTA DEMAGÒGIA

Últimament no faig més que llegir blocs que parlen de deixar de queixar-nos i viure la vida, viure el present i ser feliç. Que l'única cosa important per la que ens hem d'amoïnar és la família i la salut. I tenen molta raó, l'única cosa important en aquesta vida és tenir salut i que els que estimem estiguin bé. 

Però em fa molta ràbia perquè la majoria de la gent que escriu això l'única cosa que fa és demagògia, no fan res més que escriure una cosa que ja sabem. Si l'única cosa important en aquest món, per la majoria de la gent, és tenir salut i que les personen que estimem en tinguin, no cal que ens ho recordin, no cal que facin psicologia barata per a que tothom als comentaris els diguin "quanta raó que tens!!". Si, i amb això es queden amb la raó, perquè no donen solucions miraculoses als problemes d'avui dia.

La teoria ens la sabem tots. Ara només falta que algú ens la ensenyi a posar en pràctica de veritat. És molt fàcil escriure, deixa't de queixar, viu la vida, sigues feliç, viu el moment no pensis en el passat, deixa de córrer, pensa en el moment i no en el que has de fer després, gaudeix del petó que t'han donat. Si si, és molt fàcil escriu-re-ho, però aquesta mateixa persona que ens intenta convèncer que la felicitat està en els 30 segons de qualsevol cosa que estiguis fent, en acabar d'escriure la frase, estic convençuda que està fent una llista de les coses que ha de fer demà, o està pensant què cansat/da que estic avui, o vaja dia més dolent. 

Quan tens una vida de feina dins i fora de casa, d'una família a qui cuidar, una crisi que t'afecta a tu o als que estimes, unes notícies constants de problemes, crisis, guerres, baralles, una societat completament perduda en valors, ja fas el que pots per feliç, i si això implica viure el passat o queixar-te de lo malament que ho estàs passant no hi ha problema. 

De veritat, prefereixo llegir un bloc on m'expliquin lo bé que s'ho han passat fen una manualitat, o com han rigut muntant una festa xorra. I sobretot m'encanta llegir d'algú que ha fet una bona guerra de pessigolles com les que acabo de fer jo amb el meu fill. Això sí és una bona teràpia.  

PUNYETERA PRIMAVERA

Només faig que veure blocs que donen la benvinguda a la primavera i que estan encantats amb aquesta estació de l'any, però punyetes!!! el començament de la primavera és mortal. 

Jo donaré la benvinguda a la primavera el dia que faci un sol radiant i espetegant i puguis anar pel carrer amb una samarreteta fina de màniga llarga i no estiguis tot el dia pendent del temps que farà, volarem? plourà?, volarem i plourà?. Portem quatre dies que, menys neu, hem vist tots els fenòmens meteorològics, vent, aigua, sol i l'arc de Sant Martí. I, que consti, em queixo amb la boca petita, que sé que pel Nord ja els han sortit escates aquest hivern. Però és que de totes les accions de la meteorologia, la que menys suporto és el vent, i portem dos dies seguits que no para de fer-ne. 

Vull que arribi el bon temps, deixem la calefacció enrere i puguem sortir a jugar al carrer. Llavors serà benvinguda la primavera. 

L'Arc de Sant Martí a la muralla de Montblanc

FESTA DJ

Com us comentava a l'entrada del Dia del Pare, el 19 de març, fa 11 anys va néixer el nostre fill gran, el Jordi. I aquest dissabte li vam fer la festa amb uns quants dels seus amics. 

Segons ell, de gran vol ser Dj (disc-jockey, a la meva època), encara que jo no ho tinc tant clar, perquè per començar no sap ni qui és la Madonna (aixxx aquest jovent!!). Però bé, això és el de menys, ell va voler la festa de Dj i això va tenir.

Va ser una festa molt divertida, on hi va haver de tot, música, esports i fins i tot un concurs de ball, nois contra noies. Què difícil és fer-los perdre la vergonya als pre-adolescents.

La festa estava ambientada en una discoteca. A la paret li vaig penjar una sèrie de discos en forma de raïm que vaig treure del pinterest on hi posava el nom i l'edat.

Decoració paret

Sobre dels discos hi vaig penjar una garlanda que ocupava tota la paret i que vaig trobar a un basar, que m'anava de perles per a la festa

Garlanda discoteca

Al sostre hi vaig penjar un munt de globus d'aquests que ara van amb leds, però aquests van ser una mica timo perquè no donaven gaire llum. Ja n'havia comprat una altra vegada i aquells estaven molt bé perquè il·luminaven força, però aquest cop els vaig comprar a un altre lloc i van ser fiasco. Però vaja, ja van fer la funció que era simular els llums de la discoteca.

Avui dia, a tota discoteca no hi falta una pantalla lluminosa amb leds (haha, això ho dec haver somiat, perquè fa anys que no vaig a una discoteca), i això és el que vaig fer. Vaig trobar una app per a la tele per convertir-la en una gran pantalla que es movia i posava DJ JORDI.

App Smart Led

Com tampoc no hi podia faltar la famosa bola de discoteca. La vaig començar fent amb trossos de CD, però no m'agradava com quedaven tallats, així que vaig canviar i la vaig fer amb lluentons (lentejuelas, pa entendennos) i agulles de cap. Però us haig d'advertir, si hi ha algú interessat alguna vegada a fer-la, les agulles passen pel forat i les xapetes cauen , així que s'ha de punxar directament el lluentó i fan mal als dits. Jo ho vaig fer amb un didal i encara que no és tant còmode de treballar el meu dit ho va agraïr. 

Bola de discoteca

La bola penjava d'una piràmide inversa que vaig fer amb cartró i vaig folrar amb aironfix platejat, per a donar brillantor.

La qualitat de la foto és penosa, ho sento.

I per acabar la decoració vaig fer dues làmpades de lava, una blava i una vermella, que van causar sensació entre la canalla. Si algú en vol fer, les vaig veure aquí.

Làmpada de lava

Com a punt i final, l'homenatjat havia preparat una sèrie de cançons que volia es posessin durant la festa (recordeu vol ser Dj), el que jo vaig fer, va ser recopilar-les en un CD i com a caràtula vaig posar la invitació modificant un parell de coses per un "Gràcies per haver vingut", i va ser el regal que els vam fer als convidats. I sé del cert que els va encantar. 

I per aquest any, ja s'han acabat les festes, o no.

DILLUNS DE LLIBRES - XAROP DE BANYA D'UNICORN

Un altre dilluns i un altre resum d'un llibre que ha agradat a casa. Aquest cop parlarem d'un llibre que es va llegir el gran fa dos estius, o sigui quan en tenia 9. Es tracta de Xarop de banya d'unicorn, de l'autora Muntsa Mimó i de l'editorial Anima Llibres (La Formiga Groga).

Xarop de banya d'unicorn

Aquest llibre consta d'unes 120 pàgines en el que explica la història de'n Tumai, un nen que fart de que els seus germans no el deixin fer entremaliadures busca un xarop miracolós que l'ajudarà amb els seus problemes.

El llibre està escrit amb lletra gran per a una millor lectura i a cada capítol hi ha una il·lustració feta per la dibuixant Cristina Sardà.

En definitiva, un llibre recomanable per a nens de 8 a 10 anys i que es llegeix d'una manera ràpida i amena.

FELIÇ DIA DEL PARE

Avui és un dia especial, i tots pensareu "és el dia del pare", doncs si, però és que precisament avui fa 11 anys que el meu fill gran li va atorgar aquest títol al meu company de batalles.

I avui es mereix que li dediqui aquesta entrada el pare de les criatures. He llegit algunes entrades de blocs que el dedicaven avui al dia del pare, però qui millor ha descrit el nostre dia a dia ha esta la Isabel de Mi vida con hijos, que ha escrit exactament això: 

""Croquetas y baño sin pelo". "Hamburguesas y pedicura". Estas, u otras de corte similar, son las únicas palabras que intercambiamos el padre de las criaturas y servidora al menos dos días a la semana, martes y jueves, cuando tengo una cita sagrada con mi clase de yoga. Él llega a toda velocidad del trabajo y nos damos el relevo al frente del hogar. Y entonces, ya saliendo por la puerta, yo le digo "Tabla del dos y lo que te parezca, menos huevos", o algo similar. Frases crípticas que parecen contraseñas secretas para entrar a algún mundo secreto, y bien mirado lo son, son contraseñas para entrar a la aventura de la crianza, para seguir participando en este maratón cotidiano. Y el padre de las criaturas, con esas palabras como única guía, toma el relevo y continua la faena mientras yo me ausento un rato. Y mirado desde fuera, e incluso desde dentro, parecería un turno en una fábrica, una ficha y el otro libra. Y es que la crianza es así, convierte en compañeros de fábrica, currando en turnos alternos, a los que antes eran una pareja.

Y cuando él se queda solo con los niños algún día mi madre y mis tias todavía me preguntan ¿Y se apaña él solo con los niños?", y yo siempre les respondo, no sin cierta extrañeza ante la pregunta, "pues claro, que también son sus hijos". Y claro que se apaña. Menos mal que se apaña. No diré si estamos al 60-40% o al 58-52% , pero se comparte todo. Somos compañeros de fábrica, y tambien de fatigas, de buenos y malos ratos..."

Fins i tot ha reproduït la frase que em diu ma mare quan jo marxo i ell es queda amb els nens tot un dia sol. 

Que sàpigues, que un dia (per pena nostra)  ells volaran i tornarem a ser només una parella i ens tornaran a cridar pels nostres noms pel carrer i tornarem a celebrar l'aniversari de casament (amb ells si volen, of course)

Gràcies per acompanyar-me en aquesta bogeria de la criança. Espero que realment tinguis un feliç dia del pare. 

ENDOMETRIOSI

Potser a moltes de vosaltres no us sonarà aquesta paraula (sort que teniu).  Jo l'he patit i en pago les conseqüències. Però, què és l'endometriosi?
Segons la Rae es formación de mucosa uterina  en órganos distintos del útero. Dit en altres paraules teixit que no s'ha pogut eliminar un cop acabada la regla. Aquesta xorrada de paraula es la que a mi m'ha determinat la vida.
Vaig saber de l'existència d'aquesta malaltia el 10 de novembre de  l'any 1997 (quan jo en tenia 29). Estava al cinema, de vacances. Jo no parava de moure'm a la cadira, no sabia com asseure'm (el meu home es pensava que l'home del costat m'atossigava, jeje pobre senyor). Com cada vegada que em venia, tenia una regla dolorosa, em prenia un ibuprofè i anava aguantant, però quan passava l'efecte del medicament tornava aquell dolor horrible que feia que sentís com si m'estiguessin clavant mil agulles a la panxa i no hi pogués fer res. En sortir del cinema vaig voler marxar a casa a prendre'm la meva dosi de calmant. Un cop et dopes tornes a ser mitja persona. Durant tota la nit em vaig trobar malament, no marxava el dolor amb res, ja vaig començar a sospitar que hi havia alguna cosa estranya, que no era la mateixa situació de cada mes. Al matí en llevar-me i anar al lavabo vaig sentir el dolor més gran que he sentit a la meva vida, un dolor tant fort que em tallava la respiració. Les que heu passat dolors de part imagineu-vos el doble d'una contracció forta. Com vaig poder, vaig tornar al llit, estirada, que era l'única manera que em sentia una mica millor. El meu home, desesperat, em volia fer aixecar per anar al metge (12 km de cotxe per arribar-hi, NI BOJA, vaig pensar). A les dues del migdia ja no vaig poder més i vaig fer l'esforç d'aixecar-me per anar al CAP i d'allí ja em van derivar a l'hospital. A les 21 hores em van dir les paraules màgiques, ENDOMETRISI, QUISTS DE XOCOLATA i les definitives HEMORRAGIA INTERNA I QUIROFAN JA.

Doncs si, a les 22 hores de l'11 de novembre entrava al quiròfan d'un hospital al que no havia anat en la meva vida i m'operava una doctora que no havia vist mai, d'una hemorràgia interna provocada per un quist d'endometriosi que havia esclatat. Molt surrealista tot, però molt real.

A partir d'aquell dia  vaig conèixer la paraula que marcaria la resta de la meva vida. Per què? doncs perquè gràcies a l'endometriosi he conegut gent (Foros d'infertilitat, "Chicas de Cova", són genials), m'han fet proves que ni tans sols sabia que existien, he "esnifat" hormones, he reafirmat que em fan un fàstic horrible les infusions i a sobre ara no suporto l'olor del romaní, m'han operat tres vegades més, he començat una nova vida al camp, m'han mimat molt i he patit molt també. 

Ara ja fa dos anys que vaig acabar definitivament amb la malaltia. De diverses proves i de confirmar que tornava a tenir quists i el metge dir-me la paraula màgica te'ls has de treure, vaig decidir que prou, que aquesta malaltia no em tornaria a fer parar boja com ho havia estat fent durant anys i anys. Així que per última vegada vaig entrar a quirofan i vaig passar a ser el que jo anomeno "de la tercera edat de les dones" (o sigui, menopàusica). I durant un any tot va anar fantàstic, em vaig aprimar tots els quilos que em sobraven, em sentia forta, alegre, capaç de tot. Però ha arribat el segon any i em sento VELLA, cansada, tinc calor, no dormo. 

Així que definitivament la maleïda endometriosi em perseguirà allà on vagi. 

I com diumenge van fer el programa a  Documentos Tv parlant-ne, avui he volgut fer aquesta entrada.