Realment els quatre dies del pont de l'1 de maig han estat fantàstics, i això que divendres vaig treballar, però ja us he comentat alguna vegada que quan els nens estan de festa és com si jo també hi estigués.
La festa va començar dijous, dia 1 de maig, dia del treballador i dia en el que, fa 22 anys, em vaig casar amb l'home més bo i meravellós del món, que està esperant amb impaciència el dia que es pugui comprar una moto. Ho vam celebrar amb la família, els nostres pares i els nostres fills, com ho venim fent des de fa tres anys, amb el pastís que ens va posant anys a sobre, però que també va veient créixer els nostres nens.
Aquell mateix dia a la tarda, vaig rebre una visita inesperada, però que em va fer una il·lusió tremenda. Sense esperar-m'ho, un cosí que viu a Madrid i que feia gairebé 20 anys que no veia em va trucar i em va dir que estava a Montblanc. Us podeu imaginar la meva sorpresa. Va agafar la moto i va venir cap a casa a l'aventura sense saber si hi seriem o no. Ens vam veure, ens vam abraçar i vam començar a xerrar com si ens haguéssim vist el dia abans. Ni tan sols ens va importar si ell estava més calb o jo més grassa, ens vam posar a xerrar de les nostres coses. Una delícia. Va marxar divendres, una pena, però segur que no trigarem 20 anys mes. Gracias por haber venido!!!
Dissabte vam aprofitar que teníem una àvia aquí per fer-nos de cangur i vam sortir el meu home i jo sols. Es una cosa que no acostumem a poder fer, ja que normalment no podem deixar els nens amb ningú. Una àvia no pot físicament cuidar-los, i l'altre no pot perquè ja en té prou de cuidar la mare de 90 anys i amb alzheimer. Així que quan se'ns presenta una oportunitat com aquesta cada 6 mesos, l'aprofitem al màxim. I sabeu què vam anar a fer, al cine, al teatre, de restaurants, de botigues? doncs no, ens en vam anar a caminar a la platja, tot el passeig marítim de Cambrils de punta a punta. Vam gaudir de llargs passejos vora el mar, simplement caminant amb tranquil·litat, xerrant i podent-nos escoltar l'un a l'altre, sense interrupcions, sense córrer, sense patir per si molestem, sense control·lar el nen endarrerit, sense sentir rondinar que portem molta estona caminant, només caminar i gaudir del moment. Un luxe.
Al vespre, ja a casa, vam anar els nens, la meva sogra i jo, a veure un dels actes de la Setmana Medieval de Montblanc, les representacions de la vida quotidiana. I va valer la pena. Aquest any era diferent als anys anteriors en que s'escenificaven imatges de la vida a l'època dels cavallers com si fossin un pessebre vivent, figures immòbils representant alguna cosa. Aquest any, era dinàmic, al carrer, petites posades en escena, fetes amb gràcia i imaginació. El millor de tot, va ser veure la cara del meu fill quan un pres tancat a la garjola tot brut, despentinat i ferit el cridava pel seu nom. No entenia res pobret, no entenia com aquell home brut i ple de sang el coneixia, no entenia que aquell home no era més que el pare d'un company de classe que feia d'actor. Per si de cas, i per a que dormís plàcidament, em vaig afanyar a explicar-li la veritat.
Diumenge, el Dia de la Mare, els meus homes em van felicitar de bon matí. I no em van deixar fer res la resta del dia. Va ser un dia completament relaxant a casa. Un dia de descans, amb sol i jardí. Què més es pot demanar?
En definitiva, quatre dies fantàstics, en què em recarregat piles i hem gaudit molt de la família.
